Publicat a: ForquillaGironina.cat - Abril 2014
Entrar a l’època de calor suposa, per a molts i moltes, posar-se “a dieta”, per sentir-se millor amb la seva imatge corporal. Pot ser perquè realment existeix un excés de grassa; però també degut a que, estant al pes saludable, s’acaba sucumbint al bombardeig constant dels medis de la comunicació, que condicionen haver d’estar dins els estereotips de moda. A banda, existeix una problemàtica paral·lela: a diferència del tractament pel control de pes recomanat pels experts en Nutrició i Dietètica (considerat saludable i factible a llarg termini), les “dietes miracle” es publiciten a diferents canals, garantint fraudulentament l’eliminació dels quilograms excedents de forma definitiva. Qui estigui habituat a encadenar irremeiablement “dietes miracle”, en aquestes línies segur que identifica el seu comportament alimentari erroni i la necessitat que té de sortir d’un cicle viciós que li aportarà cada cop més perjudicis per la salut. Per qui no, serà un simple avís per no caure-hi.
De la mateixa manera que es pot classificar fàcilment els diferents tipus de “dietes miracle” hagudes i per haver al mercat, també és relativament senzill parlar dels motius que porten a que es fracassi al seguir-les. Simplement perquè totes elles es caracteritzen pels mateixos trets; o més ben dit, pels mateixos errors alimentaris. Anem-ne a parlar:
1. Si per la pèrdua de pes (de grassa) es requereix realitzar
un dèficit negatiu entre el què s’ingereix i el que es gasta, ingerir calòricament menys d’uns mínims necessaris
implica unes conseqüències fisiològiques i conductuals. Si la ingesta
calòrica diària no cobreix la despesa energètica basal (la mínima per a
mantenir les constants vitals), es posen en marxa mecanismes estalviadors que
comporten una disminució global de la despesa energètica diària.
Quelcom que arriba a ser un gran inconvenient. Perquè, davant de qualsevol
“suposat excés” d’ingesta que es faci de forma puntual (i dic “suposat” perquè
molt possiblement no ho seria si, a resultes de l’adaptació fisiològica la despesa
energètica no s’hagués disminuït), amb la nova situació es tradueix
inevitablement en una reserva de massa grassa (que és la que desitgem perdre,
oi? Anecdòtic, però real). Perquè és el tipus de reserva corporal més econòmica
de generar, i alhora la més densa calòricament (en més poc volum s’acumulen més
Kcal). En altres paraules, com més restricció calòrica es faci amb la ingesta,
més risc es té de patir efecte rebot al deixar la “dieta” en qüestió.
També, pel compliment de la restricció calòrica severa
implementada, les quantitats consumides arriben a no ser suficients per a
saciar-se. És a dir, es té sensació de gana gairebé sempre; i això és un gran
enemic si es fa una pauta pel control de pes. En deriva protagonitzar menges
compulsives puntuals, com a conducta inevitable. Perquè, encara que hi hagi més
o menys resistència individual a caure a les temptacions, l’ansietat que
s’acumula, derivada de la prohibició existent, hi porta. I aquest excés de Kcal
consumides, que es materialitza en un excés de massa grassa, suposa un fre més
a la pèrdua de pes.
2. Si es volen obtenir els resultats ràpids de pèrdua de pes
que prometen, cal seguir les “dietes” de
forma estricta, amb les seves restriccions i exclusions. Requereixen que,
de cop, es facin canvis radicals en el consum d’aliments i en els hàbits
alimentaris, basats en restriccions calòriques severes i en exclusions de grups
d’aliments, i de preparacions i tècniques culinàries. Aquestes modificacions no
estan gens adaptades a la pròpia quotidianitat; sinó que més bé l’afecten i la condicionen,
i porten associats certs canvis emocionals i fisiològics: irritabilitat,
ansietat, menor rendiment físic i mental, cansament o fatiga física, mal de cap
i algunes molèsties digestives, entre altres.
Les exclusions de grups d’aliments plantejades fa que
siguin “dietes” desequilibrades nutricionalment parlant, insuficients pel
cobriment d’uns mínims de nutrients necessaris pel funcionament corporal. Com
més es perllongui en el temps el seu seguiment, més risc existeix de patir
deficiències nutricionals.
La seva rigidesa, del “ tot o res”, porta
irremediablement a desembocar en forma d’antulls, que coincideixen amb els aliments
prohibits; acabant-se consumint de forma compulsiva, en un moment o altre. El
fet és que, tant fisiològica com emocionalment, l’organisme acaba sol·licitant
allò que no se li proveeix. I seguits d’aquests episodis irrefrenables (que
suposen un consum calòric elevat), quan el moment plaent ja ha passat, envaeix
un sentiment de culpabilitat inevitable, de tristesa i de desànim. Instant en
que se sol replantejar el seguiment, o no, de la “dieta”.
3. Una de les estratègies a les quals se sol recórrer per
disminuir la ingesta calòrica diària és saltar-se
àpats que són d’obligat compliment (o bé fer-los de forma insuficient). Un
d’ells sol ser l’esmorzar; i també, molt sovint, el sopar. Saltar-se l’esmorzar
suposa rendir molt menys d’allò habitual, al llarg de les primeres hores del
dia, i també anar més cansats i somnolents (els nivells de glucosa en sang,
després del dejuni nocturn, són relativament baixos). Aquest àpat no només és
necessari per invertir aquesta situació, sinó també per ajudar a controlar la
ingesta d’aliments al segon tram del dia, inclòs el dinar i fins al sopar i
ressopó (si se salta l’esmorzar es pateix un major risc de picar a deshores,
principalment una vegada s’és a casa i es té a disposició certs aliments).
Per la seva banda, quan el sopar és insuficient (per sota
d’allò dietètica i calòricament recomanat), els nivells de glucosa en sang a
l’aixecar-se al matí poden estar molt baixos i desencadenar una gran sensació
de gana fisiològica, lligada a gana emocional per allò prohibit i que apeteix
moltíssim menjar. Si un/a s’acaba resistint a menjar-se un esmorzar molt
apetible i ric en quilocalories a casa, com a conseqüència existeixen molts
números de que s’acabi excedint calòricament a mig matí, sense que ho pugui
evitar. El sentiment posterior de culpabilitat serà més que present.
4. Són “dietes” anunciades a revistes, a portals d’Internet,
exposades en llibres, o bé “de calaix” cedides per suposats experts en Nutrició
i Dietètica (sense la formació ni la capacitació universitària adequada i/o
suficient). Són “dietes” que es venen
com a “universals” (serveixen per a tothom, funcionen a tothom). Res més
lluny de la realitat: tots i cadascun de nosaltres som diferents de la resta en
tots els aspectes. Per tant, què cal esperar? Que s’adaptin a les nostres
característiques fisiopatològiques, a l’activitat diària i horaris, als compromisos
socials? No. Un motiu més deixar-les poc després de seguir-les.
5. Però, del que es
pateix en general (i d’aquí
l’elecció d’aquest tipus de “dietes”) és de
ser molt ambiciosos/es en la pèrdua de pes. Es desitgen resultats ràpids (i
també amb mínim esforç). Quan se segueix una “dieta”, és bastant habitual
pesar-se a la bàscula no només una vegada al dia (potser més assíduament a
l’aixecar-se), sinó diverses. I se sol desesperar quan s’observen variacions
ponderals de centenars de grams a algun quilogram al llarg del dia, sense
entendre a què es deuen aquests increments i disminucions. No s’entén, perquè no
es posseeix informació de quin/s compartiment/s corporal/s varien. Només es
maneja informació del pes absolut (que és un mal indicador antropomètric en el
control de pes).
Afegir que quan les “dietes” són molt restrictives calòricament
es corre el risc de perdre una fracció important de la massa muscular. Què és
allò aconsellat grosso modo? Pèrdues
màximes de 0,5-1 kg a la setmana.
Crec que fins aquí es tenen motius suficients per entendre la situació que es genera quan es comença
a seguir qualsevol tipus de “dieta miracle”, i el per què el seu fracàs és més
o menys imminent. En tot cas, recorda que els miracles no existeixen!
