Publicat a: Revista GiDona, núm. 75 - Febrer 2014
Al llarg de la seva vida, són molts els que han anat
seguint (i seguiran) “dietes” vàries, pel control de pes majoritàriament; però,
també, pel tractament de diverses alteracions fisiològiques i patologies. Pel
fet que cadascuna és aplicada durant un determinat període, més o menys llarg,
és important conèixer si aquesta pot posar en risc l’estat de salut.
Al mercat hi ha tantes “dietes” per escollir..., i sembla
que ben diferents! Un/a va provant, ara una i després l’altra, desitjant que
cada una sigui la que li permeti assolir l’objectiu i, per fi, mantenir-lo a
mig i llarg termini. Ben sovint, tot i que un/a porti anys “a dieta”, costa
arribar a pensar que, sigui la que sigui, totes es caracteritzen per
pràcticament el mateix (tot i que les venen com a úniques i les definitives).
T’has preguntat quins tipus n’hi ha o com se solen classificar? Anem a
parlar-ne...
Les “dietes de
molt baix contingut calòric” es basen en una molt baixa ingesta calòrica,
inferior a les 800 Kcal. Solen vendre productes substituts d’àpats (batuts,
barretes i preparats varis), pel fet que seria impossible assolir l’objectiu
calòric amb àpats adequats i gens monòtons. Aplicant-les s’aconsegueix una
reducció notable de pes corporal absolut amb molt poc temps. Però, com que
l’organisme està en estat d’inanició, aprèn a sobreviure amb menys requeriment
energètic diari, a emmagatzemar massa grassa per tenir-la com a reserva
energètica i, alhora, a consumir molta massa muscular. Quan es deixen de
seguir, el guany de pes és imminent en forma de més massa grassa.
Per la seva banda, trobem tipus de “dietes excloents” que proposen el consum d’un únic aliment al·legant que, pels seus components, es
pot cobrir suficientment tots els requeriments nutricionals diaris i mantenir
un grau de salut adequat. Lluny del què és cert, seguir-les porta a patir
deficiències nutricionals i predisposa a diverses malalties. L’avorriment de
menjar sempre el mateix és qui porta a una ingesta calòrica baixa, la que
justifica una pèrdua ràpida de pes. Tanmateix, tenim un altre gran grup de
“dietes excloents” que es caracteritzen per “eliminar” (o reduir) de la dieta algun nutrient, sigui hidrats de
carboni, sigui proteïnes, sigui greixos. Simplement cal rebutjar-les partint de
la base fisiològica de que requerim unes aportacions nutricionals mínimes diàries
perquè el nostre organisme pugui funcionar. Dins aquest grup hi hauria les
dietes cetogèniques (hiperproteiques i baixes en hidrats de carboni), basades
en el consum d’aliments rics en proteïnes i greixos, eliminant els aliments que
contenen hidrats de carboni. Com que aquests no són aportats per la dieta, cal
que l’organisme fabriqui combustibles alternatius (cossos cetònics) que causen
alteracions i perjudicis per a la salut.
Des del grup de les “dietes
dissociades” es fomenta el fet que, en funció de com es combinen els
aliments, aquests engreixen. I, per tant, exposen que cal consumir els aliments
per grups (carns, vegetals, lactis, etc.), un cada dia; o bé no combinar-los dins
un mateix àpat. Simplement són absurdes, pel fet que persegueixen una utopia:
la composició química dels diversos aliments és heterogènia, i no estan
constituïts per només un nutrient.
Per últim, les “dietes
que proposen dejunis” cerquen el motiu de pèrdua de pes en el fet que, per seguir
el ritme diari, s’ha de recórrer a les reserves corporals (a la massa grassa).
Però, sens dubte, hi ha una elevada pèrdua de glucogen i massa muscular, i un alt
risc de deshidratació.
Arribant
a una conclusió, una “pauta d’alimentació”
és apropiada si és personalitzada, amb una restricció calòrica moderada, variada
en aliments, equilibrada nutricionalment, i és sostenible en el temps.